Pujar o baixar en ells suposa realitzar un petit viatge en el temps. A Saragossa, segueixen en actiu més dels que a priori es pensa, sobretot en edificis del centre de la ciutat, i continuen funcionant gràcies a la moderna maquinària que ha substituït a l’original. Igual que la resta, se sotmeten a les pertinents inspeccions tècniques cada cert temps.
En l’actualitat, la normativa vigent no permetria col·locar aquest tipus d’ascensors antics, amb cabina de fusta. Són models fabricats en la primera meitat del segle XX i les estructures metàl·liques que envolten els seus buits han estat reforçades amb el pas del temps per a millorar la seguretat.
Aquests elevadors són el testimoniatge viu de com el sector del transport vertical a Aragó ha arribat a pujar tan alt. En l’actualitat, 27 empreses ascensoristes operen en la Comunitat, situant-la com una de les primeres en el ranquin de facturació de les companyies d’ascensors a nivell nacional.
“A Saragossa hi ha fabricants de limitadors de velocitat, de cabines, de portes… de tots els components. Tenim molta sort perquè els instal·ladors d’aquí estem molt ben servits però, a més, des de Saragossa s’exporta a la resta del món”, explica el director comercial de Magaiz, Andrés Lapuente, en la publicació ‘100 anys d’història d’ascensors a Aragó’ (Almozara, 2018).
Abans de ser Magaiz, acrònim de Mariano García Izquierdo, fundador d’un taller mecànic -Tallers Lima- en els anys 20 del passat segle, la primitiva empresa es va dedicar a fer maquinària per a corbar tubs d’acer i peces per a montacargas, com a pas previ al que més tard seria la seva principal dedicació: la fabricació d’ascensors, que va començar a partir de 1951.
D’altra banda, l’industrial aragonès Joaquín Guiralhavia iniciat en 1913 un negoci d’instal·lacions elèctriques, adquirit prèviament a l’empresa Antonio Abián i Fill. A partir de la dècada dels 40, la signatura passaria a dir-se Guiral Indústries Elèctriques S. a.” (Giesa), la coneguda fàbrica d’ascensors que, ja en els 80, seria adquirida pel grup Schindler. En aquesta mateixa dècada Magaiz es consolidaria com a societat anònim en unir forces amb Ascensors Alvar i Electricitat Castillo, i centrant la seva activitat en la la instal·lació i el manteniment d’ascensors.
Els primers ascensors d’Aragó
A Espanya, el primer ascensor -en la seva concepció moderna, com a aparell d’elevació dotat d’un sistema de frenat automàtic com l’ideat per Elisha Otis a Nova York, en 1854- es va instal·lar a Madrid en 1874 o 1877, segons diferents fonts. Alguns d’aquells primers transports verticals que van arribar a Saragossa s’anunciaven com a reclam d’alguns negocis que es publicitaven en la premsa. Així, en 1905, l’estudi de fotografia d’Enrique Beltrán incloïa en un anunci publicat en Herald: “Els diumenges obert tot el dia. Hi ha ascensor”.
Una dècada més tard, el nombre d’elevadors continuava augmentant a la ciutat gràcies a la construcció de moderns immobles situats en el centre urbà, que disposaven de modernes instal·lacions dotades de calefacció per vapor i ascensors. Tal és el cas del Casino Mercantil. Manuel Montañés, qui durant anys va ser director de la zona nord-centro de Zardoya Otis(anteriorment Schneider Otis) compte en el llibre ‘100 anys d’història d’ascensors a Aragó’ que “un de de els primers ascensors que es va muntar a la ciutat va ser el de l’antic Casino Mercantil, Industrial i Agrícola (1912-1914), una veritable joia”.
Cap a aquestes dates, en 1913, es va inaugurar la nova seu de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat al carrer de Sant Jordi, 8-10. En l’edifici, es van col·locar tres ascensors muntades per la casa Jacobo Schneider de Madrid amb maquinària Stigler de Milan, cambrils de caoba i en el seu interior, originalment, els seients estaven folrats de vellut.
Aquests elevadors encara funcionen, igual que l’ascensor de Casa de Ramaders, en la seva seu del carrer de Sant Andrés, 8. Dins de la seva cabina, figuren les següents instruccions d’ús: “1a Tanqui’s la porta del cambril i la cancel·la d’accés al pis, tant a l’entrada com a la sortida. 2a En el cambril, empenyi’s el botó corresponent al pis al fet que es desitja arribar. 3a Arribat al pis i tancades la porta del cambril i la cancel·la de desembarqui, empenyi’s el botó exterior perquè baixi l’ascensor”.
Segons la documentació consultada en els arxius de la institució, Armando Serrano, director de la fundació Casa de Ramaders explica que l’ascensor dataria de 1917. “Inocencio Jiménez -un dels pioners de la previsió social a Espanya- va treballar com a secretari per a la Casa de Ramaders. Va arribar a viure aquí cap a finals de 1915 i li van rebaixar el lloguer perquè encara no estava instal·lat l’ascensor però en 1917 ja li ho regularitzen quan per fi es va col·locar”.
En la cabina pot llegir-se el mateix nom que en els de l’antiga seu d’Ibercaja, al carrer de Sant Jordi: Jacobo Schneider. Del mateix fabricador, que comencés a instal·lar elevadors a Espanya a partir de 1888, hi ha més models en altres immobles saragossans, com el que es troba en una casa del passeig de la Independència, també de Schneider, instal·lat allí des de començaments dels anys 30.
En el passeig de Sagasta, o als carrers de Zurita o Don Jaume I, entre altres cèntriques vies de la capital aragonesa, es poden trobar elevadors de similars característiques. Un dels més singulars, i millor restaurats, també figura en una seu d’Ibercaja, al carrer de Sanclemente. Magaiz es va encarregar de baixar-ho a cota zero i vela pel seu manteniment. “La característica principal d’aquest ascensor -construït per Boetticher & Navarro- és que les seves portes són corredisses en lloc de batents”, assenyala el director comercial de Magaiz. L’empresa saragossana també s’encarrega de la conservació d’altres dos ascensors antics mentre continua amb la seva intensa activitat en el sector. En l’actualitat, Magaiz ha instal·lat al voltant de 3.000 ascensors i -un altre dels seus forts- unes 4.000 portes per als vianants automàtiques.
Font: Heraldo.es
