Teresa Bronchal, de 71 anys, i la seva mare, Caridad Sinués, de 101, porten deu anys lluitant per aconseguir la instal·lació d’un ascensor en el bloc de pisos en el qual viuen, un immoble construït en els anys 50 del segle XX situat a l’entorn de la plaça de toros de Terol. La falta d’un elevador condemna a Caridad a no sortir de casa i dificulta enormement a Teresa fer tasques tan quotidianes com pujar la compra a l’habitatge.
Setanta graons separen el pati d’entrada del tercer pis en el qual viuen les dues dones. “És un suplici pujar el carro quan el porto carregat amb ampolles de llet o fruita; haig de descansar en cada replà”, es queixa Teresa, qui explica que pateix dues hèrnies a l’esquena. Més complicat és encara que la seva mare pugui sortir si més no a passejar una estona pel carrer. Les barreres arquitectòniques de la casa fan que, encara amb ajuda d’una altra persona, Caridad empri almenys 20 minutos a descendir fins a la porta i altres punts a tornar a pujar, “i arriba a dalt esgotada”, adverteix la seva filla. Compte Teresa que la seva mare porta sense trepitjar el carrer des del Nadal.
“Ens haurem d’anar a una residència per falta d’ascensor i això a mi em fa molt de mal perquè aquesta és la meva casa de tota la vida i m’encanta viure aquí –lamenta Teresa–; aquesta situació està acabant amb mi”. Relata que, encara que han plantejat en més d’una ocasió a la resta dels veïns la possibilitat d’instal·lar un elevador, no han aconseguit el suport de la majoria en aquesta iniciativa, per la qual cosa l’assumpte està bloquejat.
Explica Teresa que ella s’ha esforçat a fer veure als seus veïns que l’immoble cobraria valor amb un ascensor i permetria un ús més còmode dels trasters, ara gairebé inutilitzats per estar en la planta més alta del bloc, però, pel que sembla, els seus arguments no han convençut a la resta dels inquilins. Aquesta circumstància i la falta de recursos econòmics per a comprar un nou habitatge mantenen a les dues dones “atrapades” en la seva pròpia casa, afirma Teresa.
El president de la comunitat de veïns, que prefereix no donar el seu nom, explica que “la democràcia és així”. “En el seu moment es va votar la instal·lació d’un ascensor en el transcurs d’una Junta i va sortir que no, perquè als inquilins de les plantes més baixes no els interessa”, diu. Subratlla que es va arribar a encarregar un projecte que va ser estudiat amb deteniment. “Tècnicament era possible, encara que es tracta d’una casa amb una caixa d’escales molt estreta, però l’elevat cost de la instal·lació és el que ens va tirar cap endarrere”, explica. “Encara amb les subvencions oficials, suposava un pastón de diners”, agrega. Coneixedor de la delicada situació de Teresa i Caridad, el representant de la comunitat afirma que tots els veïns “ajudem en el que podem, tirant-los una mà en pujar la compra o en allò que faci falta”.
La llei estableix que és obligatori instal·lar ascensors per a habitatges habitats per persones discapacitades o majors de 70 anys, però sempre que el preu de l’obra, una vegada descomptades les subvencions, no superi el cost de 12 quotes mensuals ordinàries de les despeses de l’escala. Quan la subvenció suposa el 75% del cost de la instal·lació, aquesta és obligatòria.
El Govern aragonès té previst llançar enguany una nova convocatòria d’ajudes a la rehabilitació que suposarà “una oportunitat de millorar l’accessibilitat en els edificis”, assenyalen fonts oficials. Amb caràcter general, la DGA subvenciona fins al 40% del cost, però pot elevar la quantia si en l’edifici resideixen persones amb discapacitat superior o igual al 33% o majors de 65 anys.
Font: Heraldo.es
