María Luisa té 80 anys, dues operacions de genoll i un bastó en el qual es dóna suport diàriament per a fer front al seu més que ostensible coixesa. Fa sis anys va deixar de ser «presa» en el seu propi domicili, un tercer fins llavors sense ascensor, situat en una de les zones més antigues de Canillejas. «Havia deixat de sortir al carrer», resumeix la seva filla, conscient que el «mamotreto» instal·lat en la vorera, a causa de la falta d’espai a l’interior de l’edifici, li ha canviat la vida. El seu cas és només un dels centenars que han vingut alterant el paisatge urbà de la capital. Sobretot en els barris més humils. Des de 2017, l’Ajuntament ha resolt la col·locació de 241 elevadors en la via pública, sent els districtes de Pont de Vallecas (63), Moratalaz (53), Hortaleza (48) i Ciutat Lineal (37) els que s’han vist més afectats.
Aquests elevadors, coneguts com a «ascensors torre», han guanyat cos al parc d’habitatges més antic de Madrid. Malgrat que la competència correspon als districtes on són aixecats, al juliol de 2017 es va constituir una taula tècnica per a agilitar la tramitació de llicències. Des de llavors, aquest grup de treball, format per membres de diferents àrees competents, és l’encarregat d’analitzar totes les sol·licituds que afecten el sòl públic. Segons dades facilitades pel Consistori, en els últims tres anys s’han elevat a la Taula Tècnica d’Ascensors 341 projectes, resolent-se 241 favorablement, 14 en contra i 87 encara pendents de valoració.
Al carrer de la Ilíada (Sant Blas-Canillejas), pocs són els portals que escapen al muntatge d’aquesta mena d’elevadors. «Fa uns anys ho van posar en el número 35 i ara estem gairebé tots empantanats», incideix una resident d’avançada edat que prefereix mantenir-se en l’anonimat: «Viu en un primer i no estic d’acord que ho instal·lin». Si escau, la comunitat de veïns va aprovar per majoria iniciar les obres, obligant-los a realitzar un fort desemborsament. «En ocupar tota la vorera, cal moure el portal i ampliar la mateixa fins a la calçada», afegeix, afligida perquè el cost d’aquesta obra és major, fins i tot, que la del propi ascensor.
En aquesta via, molt prop del Wanda Metropolità, els números 27, 29, 33 i 37 alberguen ja les bastides per a la seva remodelació. «La vessa és gran, però també hi ha una gran part del preu que està subvencionat», assenyala un matrimoni d’ancians satisfet per deixar enrere les quatre plantes d’escales que pugen cada dia per a aconseguir la seva casa. Fuentes de l’Àrea de Desenvolupament Urbà, que dirigeix el regidor Mariano Fuentes (Cs), expliquen que entre les subvencions municipals per a la rehabilitació i conservació d’edificis «existeix una destinada a promoure la consecució de l’accessibilitat universal dels blocs residencials que inclou, entre altres qüestions, la instal·lació d’ascensors».
La Modificació Puntual de Pla General d’Ordenació Urbana de Madrid de 1997, aprovada per la Comunitat de Madrid en 2008, va possibilitar per primera vegada la implantació de torres d’ascensors en espais públics -via pública o zona verda- en cas que resulti tècnicament impossible resoldre els problemes d’accessibilitat a l’interior dels immobles afectats. Amb aquest nou marc, es van establir les bases per a l’aprovació, en 2014, d’una ordenança municipal que regula les condicions tècniques i urbanístiques per a la seva correcta inclusió, a més de garantir un tractament comú de totes les sol·licituds.
Per a solucionar els itineraris per als vianants en les zones urbanes ja consolidades, es permet, de manera excepcional, realitzar estrenyiments puntuals sempre que l’amplària lliure de pas no sigui inferior a 1,50 metres, distància que pot reduir-se a 1,20 metres en els enclavaments que no sigui possible aquest compliment. A més, els acabats exteriors dels «ascensors torre» han de ser concordes a les façanes de les edificacions, de manera que no resultin antiestètics o lesius per a la imatge de la ciutat.
Una imatge que, a poc a poc, ha anat modelant-se perquè els habitants dels barris més envellits puguin continuar amb els seus ritmes de vida sense que la morfologia dels blocs suposi l’últim -i definitiu- graó insalvable.
Font: abc.es
