La instal·lació d’ascensors en els 400.000 edificis antics de quatre i cinc plantes amb problemes d’accessibilitat que hi ha a Espanya desperta l’atenció de les companyies del sector, que esperen incrementar la seva activitat a un any que venci el termini per complir amb la Llei de accessibilitat.
El 2015, a Espanya es van instal·lar un total de 14.396 ascensors -obra nova i rehabilitació que van generar un volum de negoci de 2.742 milions d’euros, xifra que inclou no només els elevadors sinó també les activitats de conservació i exportació de productes.
D’aquests, aproximadament un 10% va correspondre a ascensors de rehabilitació, segons el president de la comissió de Comunicació i Estadística de la Federació Espanyola d’Empreses d’Ascensors (Feeda), José Manuel Rodríguez.
En aquesta categoria s’inclouen, majoritàriament, aquells “elevadors que s’instal·len de forma annexa als edificis trencant les façanes per donar accés”.
Aquests ascensors, “més enllà d’aportar accessibilitat”, suposen per al sector “una via alternativa d’ingressos en el context actual d’escassa obra nova”, assenyala Rodríguez, qui pronostica un futur de creixement d’acord al potencial d’aquesta àrea concreta d’activitat.
Segons l’últim cens d’habitatges elaborat per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a Espanya hi havia 419.379 habitatges de quatre i cinc altures amb problemes d’accessibilitat en 2011, dels quals una bona part es devia a la manca d’ascensor, indiquen fonts del sector consultades per Efe.
A l’any s’instal·len de l’ordre de 5.000 unitats, 20.000 des de 2011, calcula el gerent d’Orona, Iñaki Aranburu, de manera que el sector estima que actualment hi ha uns 400.000 edificis inaccessibles.
La majoria d’aquests edificis van ser construïts abans dels anys seixanta, quan la llei no obligava a instal·lar un ascensor en els immobles amb menys de sis altures, i se situen en la perifèria de les grans ciutats.
Aranburu explica que, encara que algunes d’aquests habitatges ja tenen ascensor, una bona part encara no, de manera que “les diferents administracions haurien d’impulsar d’una vegada per totes programes d’ajudes perquè es compleixi el Reial Decret Legislatiu 1/2013 d’accessibilitat” .
El mateix estableix que tots els habitatges antigues hauran d’emprendre “ajustos raonables d’accessibilitat” abans del pròxim 4 de desembre de 2017, la qual cosa “obliga les comunitats de propietaris a la supressió d’escales, provisió de rampes o instal·lació d’ascensors”, explica Aranburu.
El cost mitjà d’un elevador d’aquest tipus està entre els 60.000 i 100.000 euros, obra inclosa, el que pot suposar “una barrera econòmica” per a les comunitats de veïns, assenyala Rodríguez, que també és el director de desenvolupament de negoci de Kone.
El gerent de Duplex Elevadors, Fernando Tobar, afirma que, de tot el pressupost, el més car és l’obra, ja que “un ascensor en si pot costar 18.000 euros, però cal pagar també a un arquitecte i obtenir els permisos”.
“Els veïns que s’animen amb l’ascensor saben que el més probable és que hagin de pagar una alta vessa, de fins a 6.000 euros per veí, el que moltes vegades provoca que es facin enrere a l’espera de subvencions públiques”, explica el responsable de Feeda.
Aquestes ajudes públiques poden arribar a finançar més del 50% de l’obra, encara que la seva quantia és variable en cada regió i municipi.
En els últims cinc anys hi ha hagut una “sequera d’ajudes, que ara semblen remuntar”, afirma Tobar, tot i que, com la resta del sector, coincideix a assenyalar que aquestes ajudes són molt variables en el temps i que l’Administració es pot demorar fins un any en pagar les factures.
Pel que fa als terminis, un ascensor pot estar instal·lat en qüestió de 3 mesos, encara que el sector apunta que el termini es pot allargar a l’espera que els ajuntaments concedeixin els permisos i es formalitzi la cessió de 2 metres quadrats de sòl públic -enfront al portal- per a la base de l’elevador.
De cara al futur, el sector preveu que amb el compliment de la llei es registri un increment en aquesta àrea de negoci -que “ha mantingut l’activitat en els durs vuit anys de la crisi”, destaca Aranburu- encara que reconeix que la demanda està molt ancorada al flux de subvencions.
Font: eleconomista.es
