En lloc de les 20.000 llegües de viatge submarí de Jules Verne serien 36.000 quilòmetres sobre la Terra. Arribar a l’espai amb un ascensor és a dia d’avui només un somni, una visió. Però teòricament és possible.
En un futur llunyà, un “elevador espacial” podria portar a l’espai a éssers humans, satèl·lits i altres tipus de material de forma més econòmica i senzilla que amb els coets actuals. A la localitat alemanya de Garching, prop de Munic, una desena d’equips d’Alemanya i Japó presenten aquests dies les seves propostes per a aquest projecte en el marc del concurs “European Space Elevator Challenge”.
Sota un sol resplendent, els models es desplacen per un cable cap al cel blau. La trobada, que se celebra al campus de Garching, està organitzat l’Associació Científica per Tècnica de Coets i Aeroespacial (Warr) de la Universitat de Munic.
Aquí l’espai comença a partir dels 100 metres, la distància fins la qual s’eleva el globus que sosté el cable sobre els terrenys de la universitat. L’ascensor té per ara capacitat per a entre dos i tres quilos de càrrega.
Els sistemes desenvolupats pels joves investigadors -estudiants universitaris i escolars- estan formats principalment per politges que ascendeixen i fan pujar els receptacles. Gairebé ningú es planteja la pregunta, encara sense resposta, de si en algun moment hi haurà un material que permeti construir un cable de milers de quilòmetres com el que es necessitaria.
De moment és secundari que s’arribi a construir l’elevador, explica Dominik Schaefer, que ha fabricat un prototip al costat dels seus companys. “L’important és poder utilitzar el que hem après sobre física i informàtica”.
Per als estudiants de tecnologia aeroespacial de Stuttgart la mentalitat és fer possible l’impossible. “Un ascensor espacial que funcioni suposaria un nou capítol per a la navegació espacial”, afirmen.
Per a l’equip del professor Yoshio Aoki, de la universitat japonesa de Nihon, és important enfortir la comunitat científica internacional. “Som aquí per compartir les nostres idees”, diu Darren Cost, membre del seu grup. “Per poder arribar a construir l’elevador hauran de col·laborar moltes persones de tot el món”.
Els científics coincideixen que teóriamente és possible fabricar un ascensor espacial. A una alçada de 36.000 quilòmetres -on es troba una òrbita geoestacionaria- la força de la gravetat i la centrífuga mantindrien l’equilibri. Una possible estació estel·lar romandria estable i es trobaria sempre en el mateix punt sobre la Terra, a la mateixa altura a la qual es desplacen els satèl·lits geoestacionaris.
Per motius físics, l’estació terrestre de l’elevador hauria d’estar situada a l’equador, preferiblement en l’aigua, i al voltant caldria establir una enorme zona de prohibició de vol.
“Està molt calculat”, explica Tobias Ortmann, vicecap de projecte del concurs de Garching. “El problema és el material del cable”, afegeix. I és que els cables d’acer tenen els seus límits en uns quants quilòmetres, com mostren els ponts penjants. Les esperances estan posades en el grafè, un material laminar d’àtoms de carboni que és dur, flexible i conductor de la calor i l’electricitat.
Científics, estudiants i empreses de tot el món han investigat les possibilitats de fabricar un ascensor espacial, presentat models i fins i tot anunciat que els primers viatges serien possibles en 40 o fins i tot en 20 anys. Una empresa nord-americana es planteja fins i tot fabricar un elevador que arribi fins a la Lluna.
La idea original es remunta va ser del pioner espacial rus Konstantin Ziolkovski. En 1895, uns 60 anys abans del llançament del primer coet, va proposar fabricar una torre que arribés a l’espai. A finals dels anys 50 del segle XX, l’enginyer rus Yuri Arzutanov va proposar que es fes amb un cable en tensió.
El de Garching no és el primer concurs d’ascensors espacials. També la NASA dóna suport a la investigació al respecte i va participar en l’organització d’una altra competició.
A més de la resistència del cable, hi ha altres problemes que s’han de resoldre. Un d’ells és com portar un cable tan llarg fins a l’espai, com proporcionar energia a l’ascensor i a quina velocitat podria funcionar aquest. En qualsevol cas, no es podrà moure tan ràpid com els coets. Alguns parlen de 200 quilòmetres per hora, uns altres de 600, amb el que el viatge a l’espai duraria diversos dies o fins i tot una setmana. Per això el receptacle hauria d’estar equipat gairebé com un apartament.
El projecte no només és atractiu pel que té de pioner, sinó també per les implicacions econòmiques que tindria. Actualment cada quilogram de càrrega útil que viatja en un coet costa uns 20.000 dòlars (17.800 euros). Amb un ascensor espacial el cost seria d’uns 100 dòlars, apunta Ortmann.
També oferiria noves oportunitats per al turisme espacial. Un viatge així podria costar uns 10.000 euros, “un preu relativament econòmic per a un bitllet espacial”, explica.
Tot i així, Ortmann reconeix que “s’està molt lluny de poder realitzar” el projecte. “La qüestió és si podrem aconseguir-ho en aquest segle”, assenyala. Martin Lades, del Consorci Internacional per a un Elevador Espacial (ISEC), és més optimista i creu potser en 2050 ja pugui funcionar.