Hi ha vegades que un graó d’una escala es converteix en un obstacle insalvable per sortir al carrer. A comprar, a passejar o simplement a sortir del domicili i abandonar la solitud en la qual viuen moltes persones majors que es veuen en aquesta situació a Saragossa. Aquesta és la filosofia que predomina en molts dels projectes que s’han impulsat en els últims dos anys relacionats amb la instal·lació d’ascensors en comunitats de veïns que mancaven d’ell. Perquè la falta d’accessibilitat s’ha convertit en una forma d’exclusió a atallar i es llancen a una inversió que pot rondar fàcilment els 15.000 euros per habitatge perquè és el moment de solidaritzar-se. Col·locar un elevador en una edificació antiga ja no és un impossible. El detonant d’aquest atreviment, reconeixen, és l’augment de les subvencions públiques, que han fet que, solament a Saragossa, en els dos últims anys s’hagin emprès 23 actuacions, gairebé tantes com en els vuit anys anteriors.
MÉS TÈCNIQUES // Així s’expliquen els residents i empreses del sector la proliferació d’obres d’aquest tipus en comunitats de veïns de la capital aragonesa. Com en la marge esquerra, on Basses d’Ebre Vell destaca perquè, en el número 2 del carrer Peña Oroel sembla obrir la porta a la resta d’edificacions que, com ella, mancaven d’aquesta eina indispensable per al dia a dia. Si escau, és visible l’actuació que estan duent a terme, amb la instal·lació d’un ascensor en la façana exterior, que ha obligat a reordenar l’escala comunitària, l’accessibilitat des del carrer i l’accés a les llars.
Les tècniques actuals aconsegueixen integrar un ascensor en llocs inversemblants, ja no hi ha tantes reticències a situar-ho en la façana que dóna al carrer i fins i tot, asseguren des de Saragossa Habitatge, en alguns casos aconseguir-ho a força de cedir metres útils dels habitatges de particulars, per augmentar el calaix on ficar un elevador comunitari. Tot per solidaritat.
Solament així s’explica com, segons les dades oficials de la societat municipal, en els últims dos anys s’han engegat 23 projectes, mentre en els vuit exercicis anteriors es comptabilitzaven 37. En dotze anys, des del 2006, sumen 60 comunitats de veïns a les quals se’ls ha ajudat des del consistori, però el repunt actual convida a pensar que anirà a més en els següents.
«El més important és la necessitat de reconèixer la comunitat de propietaris com a tal i l’obligació de respondre als problemes comunitaris de forma solidària», explica Elvira López, tècnica de Saragossa Habitatge, qui veu que aquests projectes «no és només una qüestió de responsabilitat moral i d’empatia, que tots necessitarem en un moment o un altre l’ascensor, sinó també una obligació jurídica». Ho diu la llei de propietat horitzontal sobre la rehabilitació, regeneració i renovació urbanes, que resol qüestions tan problemàtiques «com l’obligació d’una comunitat de propietaris a realitzar obres d’accessibilitat encara sense arribar al percentatge mínim d’acord o l’obligació dels locals de cedir el necessari per a la instal·lació d’ascensor».
Però es nota més el compromís i la solidaritat quan hi ha una administració que ajuda a escometre els treballs en forma d’ajudes. En el cas de la capital, les subvencions municipals han evolucionat i a aquest mateix ritme també s’han notat l’increment de projectes. Entre el 2006 i el 2012 es van finançar 20 elevadors; entre el 2012 i el 2015, altres 15; i entre el 2013 i el 2016, solament dos. Així que el fet que entre el 2016 i el 2017 s’aprovessin 23, «increment exponencial» que li converteix en un repunt més que significatiu.
GAIREBÉ 15.000 EUROS PER LLAR // Els propis residents destaquen el valor de les ajudes, que en alguns casos arriben al 80% i moltes vegades s’acaben incloent en una reforma integral de l’edifici. No obstant això, la xifra és variable i la mitjana a Saragossa ara ronda «el 40%» del cost global dels treballs. «La quantia que s’ha arribat a concedir oscil·la entre els 13.000 euros i els 50.000 per habitatge», explica Elvira López, qui estima en «uns 29.000» la mitjana en aquest tipus d’actuacions. D’ells «entorn del 50%» es pot atribuir a l’ascensor, uns 14.500 euros per llar. La xifra cal contextualitzar-la en molts casos en la situació d’una edificació amb més de 45 anys d’antiguitat, ocupada per una comunitat de veïns en la qual les persones majors són majoria i amb recursos limitats. Això se sumeixi a la complexitat tècnica que ofereixi la construcció per instal·lar un ascensor, que encareix el projecte com més complex sigui fer-ho.
«Hi ha casos en els quals el projecte pot arribar a superar els 120.000 euros i han de ser assumits per comunitats de propietaris de vuit veïns únicament, la qual cosa cap a molt difícil la seva viabilitat econòmica», relata Eduardo Pascal, arquitecte especialitzat en aquestes actuacions. «Tot això ha canviat amb els programes de foment a la rehabilitació», afegeix.
Ells posen la tècnica, que també ha prosperat molt. Com a exemple estan els ascensors del número 2 del carrer Emilio Alfaro o el 20 de Batalla de Lepanto, en el 2015, que va obligar a modificar el nucli d’escales i deixant passos de 80 centimetros per aconseguir aquest espai necessari per instal·lar l’ascensor o instal·lar un de doble embarqui a 180 graus amb les mesures suficients per donar accés a un minusvàlid en cadira de rodes.
Cada cas és un món, però poder, es pot. I més si hi ha més diners per ajudar: Zaragoza ha passat dels 700.000 pressupostats en el 2014 i 2015, als 1,8 milions en el 2016 i els 3 del 2017. S’han quadruplicat. Així és més fàcil saltar el graó.
Font: https://www.elperiodicodearagon.com
