N’hi ha amb cabines de fusta, amb portes de ferro forjat i fins i tot alguns disposen de seients entapissats i vitralls. Parlem dels ascensors antics, un patrimoni ocult que encara sobreviu en centenars de finques modernistes de Barcelona. Un mostreig de l’Ajuntament ha permès localitzar almenys 420 elevadors històrics instal·lats durant els primers decennis del segle XX. No se sap amb certesa el número exacte, segur que són més, ja que no s’han comprovat tots els immobles i es desconeix els que han estat víctimes de la piqueta. Es tracta d’una primera aproximació amb l’objectiu de desplegar diferents iniciatives per a posar en valor aquests elements.
Els elevadors no tenen una protecció patrimonial específica com a ascensor així que el Consistori estudiarà la seva possible catalogació davant els “canvis que impulsa la Generalitat quant a la normativa d’indústria, que implicarà més exigències de seguretat” en aquests artefactes, detallen fonts municipals. D’altra banda, si aquest aparell està catalogat o forma part d’un inventari municipal, la comunitat de propietaris podrà sol·licitar les ajudes en la millora del patrimoni per a restaurar elements com les reixes o cabines de fusta, afegeixen les mateixes fonts. Això sí, l’Ajuntament avança que una futura catalogació d’aquestes instal·lacions requerirà d’un estudi més exhaustiu en cadascun d’ells.
Per a obtenir aquesta informació s’ha fet un treball de camp mitjançant la visita finca a finca en una zona delimitada i dos eixos urbans. D’una banda, l’àrea central de l’Eixample, en considerar-se una major presència i conservació dels ascensors històrics en aquest districte. Així, l’estudi ha abastat les illes senceres compreses entre els carrers Balmes i Pau Claris fins a l’altura de l’avinguda Diagonal, inclosos els dos eixos més nobles de l’Eixample: el passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. En aquest àmbit, s’han localitzat 77 instal·lacions antigues, un 18,3% del total de la mostra.
D’altra banda, s’han quantificat els elevadors existents en la Gran Via- des del carrer Comte d’Urgell fins a la plaça Tetuan- i en l’avinguda Diagonal- entre les places Francesc Macià i Mossèn Cinto Verdaguer-. En la primera artèria s’han detectat 28 mentre que en la segona 56, un total de 84 que representen un 20% del mostreig. A més, s’ha fet un treball de camp aleatori no tan exhaustiu pentinant altres zones de la Dreta de l’Eixample i alguns punts dels barris de Sant Antoni i Ciutat Vella, on s’han comptabilitzat 107 ascensors antics. Aquesta informació es completa amb una recerca trobada en els arxius, diferents webs, blogs o pàgines personals i també amb dades aportades pel Gremi Empresarial d’Ascensors de Catalunya.
L’informe alerta que aquests aparells no han estat “objecte d’una atenció especial” en els plans de protecció de patrimoni i solo s’esmenta de manera ocasional en les fitxes del catàleg de patrimoni, concretament en vuit ocasions. “A pesar que no es puguin visitar tots els ascensors perquè estan dins de propietats privades, aquests elements formen part del patrimoni cultural de la ciutat i s’han de preservar. Des del punt de vista patrimonial és una peça absolutament significativa, de la mateixa manera que ho van ser les porteries, especialment les portes d’accés a les finques de l’Eixample, la majoria amb fusta treballada i algunes amb elements de vidre, però que lamentablement en els anys 60 i 70 es van canviar per fusteria d’alumini amb la instal·lació dels porters automàtics”, defensa l’arquitecte Antoni Vilanova, president de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA) del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC).
Vilanova explica que encara que aquest element no estigui protegit específicament no significa que no estigui regulat quan hi ha una reforma en un edifici, fins i tot si el bé immoble no s’inclou en una les categories del catàleg de patrimoni. En aquest sentit, la majoria dels elevadors detectats es concentren en l’anomenat sector de conservació de l’Eixample en el qual hi ha una ordenança específica de rehabilitació i millora d’aquest districte en la qual s’estableix que quan es produeix una rehabilitació en la finca es conservarà i posarà en valor els elements originals existents, com els ascensors. L’arquitecte afegeix que quan arriba la sol·licitud de llicència els tècnics municipals de patrimoni s’encarreguen de fer un seguiment de la intervenció tant en la redacció del projecte com en les obres. Vilanova destaca que amb aquest inventari ja es coneixerà per endavant si l’immoble disposa o no d’un elevador antic.
A més, apunta que hi ha empreses centenàries d’instal·lació i manteniment d’ascensors que encara operen a la ciutat i amb la seva experiència permeten “actualitzar” aquesta maquinària. Per exemple, s’actua en el motor perquè sigui més ràpid i continuï sent segur d’acord amb normativa, però que no “atempti” contra els elements decoratius més significatius. Malgrat la seva singularitat, algunes comunitats de veïns han de bregar amb avaries reiterades, un laboriós manteniment o armar-se de paciència per la seva lentitud.
Quant a la normativa, el Gremi Empresarial d’Ascensors de Catalunya comenta que l’actual regulació i els protocols per a efectuar les inspeccions reglamentàries contenen les “mesures adequades” per als treballs de manteniment tenint en compte “totes les tipologies d’ascensor en funcionament”. En les intervencions, les empreses valoren aspectes com la seva antiguitat, ús, ubicació o l’exposició als mitjans ambientals, qüestions que han de constar en els plans de manteniment.
Sobre la nova normativa, l’entitat gremial assenyala que s’espera la seva publicació enguany i un els punts consistirà el reemplaçament de guies en cabina i contrapès en lloc de guies de fusta, de raïl i de perfil cilíndric, alguna cosa que de “manera directa” afecta als ascensors històrics. D’altra banda, la futura reglamentació modificarà punts de l’anterior ampliant els tràmits i obligacions administratives de les empreses amb l’objectiu de millorar la seguretat d’aquests aparells i matisant tots els aspectes de les obligacions dels titulars. Segons dades del servei de seguretat d’instal·lacions de la Generalitat, en la demarcació de Barcelona hi ha més de 150.000 ascensors.
Quant als orígens, l’arribada de l’electricitat i la necessitat de guanyar altura en un Eixample en construcció van comportar la proliferació d’aquests artefactes. El primer ascensor elèctric construït i instal·lat a Catalunya per a “ús directe de persones” en un edifici d’habitatges a Barcelona va ser en 1897, en una finca del passeig Sant Joan amb el carrer Aragó, considerant-se “un article de luxe”, segons recull una publicació del gremi. Com a anècdota, al principi aquests aparells estaven dissenyats només per a pujar i es van col·locar seients no sols per a comoditat dels usuaris sinó per la seva lentitud. Un icònic ascensor de la ciutat encara en funcionament se situa en el Ateneu Barcelonès, al carrer Canuda, dissenyat per l’arquitecte Josep Maria Jujol en 1906.
Pel que fa a la seva regulació, el primer reglament d’aparells elevadors es va publicar en 1952, encara que amb anterioritat va haver-hi algunes pautes poc significatives en 1931. Des de 1952, els ascensors es registren amb el número RAE (Registre d’Aparells Elevadors), un número que se li assigna igual que es fa amb les matrícules dels vehicles. El primer RAE a Catalunya es va atorgar en 1954.“Els primers ascensors elèctrics es van posar en edificis d’un cert nivell i completava els elements distintius d’aquella casa, com l’aigua corrent o l’electricitat en totes les habitacions”, remarca l’historiador i dissenyador gràfic, Ròmul Brotons, autor del llibre La ciutat moderna. Barcelona 1921-1930.
El mostreig municipal, dirigit per l’historiador Francesc Caballé a través d’un encàrrec de l’Institut Municipal del Paisatge Urbà i de Qualitat de Vida en col·laboració amb la Direcció de Serveis d’Arquitectura Urbana i Patrimoni, s’emmarca en les actuacions previstes per la mesura del govern municipal Barcelona, ciutat de patrimoni, una nova mirada en la concepció tradicional del patrimoni. Un patrimoni que també forma part del paisatge urbà de la ciutat, encara que sigui més ocult i íntim.
Font: lavanguadia.com
